Els dimarts amb Morrie

Entro a l'aula, m'assec, no dic res. Els miro, em miren. Primer, fan unes quantes rialles sufocades, però jo em limito a arronsar les espatlles, i per un moment es fa un gran silenci i es comencen a sentir els sons més insignificants, el radiador roncant a la cantonada de l'aula, els esbufecs nasals d'un dels meus alumnes grassos, el "tac-tac" de les ungles d'una alumna, un sorollet amb el bolígraf.
Alguns d'ells estan agitats. ¿Què deuen estar pensant? Es belluguen, miren el rellotge. Alguns dels alumnes guaiten per la finestra, fent veure que estan de tornada. Això durant uns bons quinze minuts, fins que finalment decideixo trencar el gel amb un xiuxiueig:
-Què passa aquí?-pregunto.
Aleshores comença lentament una discussió, que és el que jo havia volgut tota l'estona, sobre l'efecte del silenci en les relacions humanes, ¿Per què ens incomoda tant, el silenci? ¿Per què ens sentim millor amb el soroll?