RESSENYA

LA ÚLTIMA CANÇÓ

    

                              

Títol: La Última Cançó  (The Last Song)

 Autor: Nicholas Sparks

 Nº pàg: 444 pags 
 Llengua: CASTELLÀ
 Encuadernació: edició de butxaca
 ISBN: 9788499180519 

 Nº edició: 1ª
 Any de edició:2010
 Plaça edició: BARCELONA

 Preu: 19.00€

RESSENYA

Ronnie és una noia de 16 anys, que ha de passar tot l'estiu a casa del seu pare, amb el seu germà petit Jonah de 10 anys. Steve (el pare) intenta que la seva filla la perdoni i ho fa a través de la música que és el que tots dos tenen en comú. Ronnie és una adolescent una mica rebel i no perdona que el seu pare els hagi abandonat. Durant aquest estiu fa noves amistats i s'enamora d'un noi que es diu Will. Amb aquest noi passa moments inolvidables, i ella li ensenya que toca el piano i que l'han trucat de una acadèmia on pot triunfar tota la vida, pero ella no hi anirà, perquè desde que el seu pare els va abandonar a ella i al seu germà no toca el piano. Després d'uns dies troben unes tortugues petites i l'Steve va a buscar la camera de fotografiar, quan cau a terra inconscient. La Ronnie i en Will el porten a l'hospital, mentre en Jonah acaba la vidriera de l'església que estava fent el seu pare. El metge li diu a la Ronnie que al seu pare li queden pocs dies de vida, perquè té càncer. Quan tornen a casa en Jonah amb l'ajuda d'en Will van acabar la vidriera, i plorant li va dir al seu pare que no volia que es morís. L'Steve li va dir que quan anés a missa i entrés la llum del sol per la vidriera que ell havia fet, ell estaria a allà. Al final de l'estiu, quan els va venir a buscar la mare, la Ronnie no va voler marxar i es va quedar amb el seu pare. A la nit per què el seu pare sabés que ella l'havia perdonat va acabar la última cançó que ell havia composat per ella. Aquella mateixa nit l'Steve va morir i el dia del seu enterro la Ronnie va tocar la canço i mentre sonava el piano la llum del sol entrava per la vidriera. Després d'uns mesos la Ronnie va anar a la acadèmia i va fer que la cançó del seu pare triumfés.

          ------------------------------------------------------------------------------------------------      

                          OPINIÓ PERSONAL

                  Aquest llibre està bé per a qui li agrada el drama, les históries romàntiques. A mi m'ha agradat cosa que jo sóc més de les históries de por o d'intriga. Crec que és un bon llibre per les adolescents, però no pels adolescents ja que els aburrirà. També que aquest llibre és molt dens i qui s'el vulgui llegir li ha de agradar molt perque sinó s'en cansarà molt aviat.  

La Instància

Nerea Bravo Ovelleiro, nascuda a Girona el 19 d'agost de 1994, estudiant de l'INS Castelló d'Empúries, amb DNI núm.14558913G i amb domicili a Castelló Nou, C/Les Pastelles, núm. 16 (CP 17486), telèfon 972 250 651, e-mail: nerea_bravo@hotmail.com

EXPOSO:

1-Que, la tutora de 4rt C Elisabet Jaime Estrany arriba tard a totes les classes que té el nostre curs amb ella i ens falta al respecte amb comentaris negatius sense cap motiu.
2-Que, durant les classes no ens dona la matèria corresponent sinó que es dedica a explicar acudits, anècdotes de la seva vida o altres temes que no tenen res a veure amb l'assignatura.

Per tot això,

DEMANO:

Que ens canvii de tutora per poder aprofitar millor les classes de català i tutoria.

Cosa que espero obtenir.

Castelló d'Empúries, 4 d'abril de 2011

SRA. DIRECTORA DE L'INS CASTELLÓ D'EMPÚRIES. CASTELLÓ D'EMPÚRIES

Els dimarts amb Morrie

Entro a l'aula, m'assec, no dic res. Els miro, em miren. Primer, fan unes quantes rialles sufocades, però jo em limito a arronsar les espatlles, i per un moment es fa un gran silenci i es comencen a sentir els sons més insignificants, el radiador roncant a la cantonada de l'aula, els esbufecs nasals d'un dels meus alumnes grassos, el "tac-tac" de les ungles d'una alumna, un sorollet amb el bolígraf.
Alguns d'ells estan agitats. ¿Què deuen estar pensant? Es belluguen, miren el rellotge. Alguns dels alumnes guaiten per la finestra, fent veure que estan de tornada. Això durant uns bons quinze minuts, fins que finalment decideixo trencar el gel amb un xiuxiueig:
-Què passa aquí?-pregunto.
Aleshores comença lentament una discussió, que és el que jo havia volgut tota l'estona, sobre l'efecte del silenci en les relacions humanes, ¿Per què ens incomoda tant, el silenci? ¿Per què ens sentim millor amb el soroll?